Descobreix per què la cultura tailandesa conviu amb allò invisible
En tailandès hi ha una paraula que resumeix aquesta presència gairebé quotidiana: phi (ผี), esperits que habiten muntanyes, arbres, temples i racons de l’ànima. Aquests éssers són molt més que folklore terrorífic: representen el vincle entre l’humà i el sobrenatural.
A Barcelona, l’octubre s’associa amb Halloween, una data en què les històries de fantasmes i aparicions prenen vida als carrers. A Tailàndia, però, allò espiritual no se celebra un cop a l’any: és present tot el temps, a cada casa amb la seva petita morada per als esperits, a cada ofrena encesa en pondre’s el sol.
Aquest article és un bestiari: una col·lecció de fantasmes tailandesos i les seves descripcions sobre esperits i criatures fantàstiques del folklore tailandès, inspirada en l’antiga tradició literària Thai on es reunien històries d’éssers reals o imaginaris per entendre millor els misteris del món i els seus símbols. Aquí presentem aquestes figures extraordinàries, no només com a presències inquietants, sinó com a part fonamental de la visió tailandesa sobre allò visible i allò invisible, la vida i la memòria.
Il·lustració de Nang Tani, esperit femení del plàtan silvestre en el folklore tailandès. Obra realitzada per ferrari.illust, publicada a Instagram el 30 de gener de 2024
Nang Tani: la dona del plàtan silvestre
En la penombra dels arbres de plàtan silvestre habita Nang Tani (นางตานี), un dels fantasmes tailandesos més coneguts del folklore Thai. Es diu que apareix en nits de lluna plena, una dona vestida de verd, amb la pell tenyida per una lleu resplendor, flotant a uns centímetres del terra, com un sospir atrapat entre fulles.
De vegades es mostra benèvola: ofereix menjar als monjos que travessen sota les seves branques. Però tallar l’arbre on habita és convidar la desgràcia. Per això se l’honra amb cintes de seda, encens i fruites. La seva figura encarna aquest límit delicat entre allò humà i allò invisible.
Fotografia artística d’una dona caracteritzada com un antic fantasma tailandès, vestida amb vestit tradicional. Font: Freepik
Phi Tai Hong: l’esperit de la mort violenta
Phi Tai Hong (ผีตายโหง) representa la inquietud d’una vida interrompuda. Són fantasmes tailandesos de persones que van morir de manera sobtada o violenta, sense cap ritual que les alliberi. Segons la tradició, la seva ràbia continua viva als llocs on van caure, amenaçant aquells que s’hi acosten. Durant els set dies posteriors a la mort, la seva energia arriba al punt més ferotge.
Dins d’aquest mite existeix una variant encara més amarga: Tai Thang Klom (ตายทั้งกลม), l’esperit d’una mare que mor amb el fill encara al ventre. Aquesta doble pèrdua multiplica la seva força i la seva tristesa, un relat que parla tant del dolor com de la memòria.
Il·lustració digital d’un bakeneko, esperit gat del folklore japonès conegut per la seva capacitat de canviar de forma i manipular els humans. Autor: savagepassion.
Cha Kla: el gat espectral
Cha Kla (จะกละ o ผีจะกละ) és un esperit felí propi del folklore tailandès, especialment present a la regió central i del sud del país. El seu origen es remunta als relats de màgia i bruixeria recollits en l’antic Three Seals Law Code del període Ayutthaya, on ja apareixia com una criatura temuda pels seus poders sobrenaturals. La llegenda explica que no només és temut pels vilatans, sinó també pels fetillers, alguns dels quals suposadament eren capaços d’invocar-lo per atacar els seus enemics. Al sud de Tailàndia és conegut com Phi Luang, i moltes famílies creixen escoltant advertiments sobre aquest ésser, la pell negra i els ulls vermells del qual il·luminen la foscor nocturna.
El seu pelatge, que creix en direcció contrària, li confereix un aspecte antinatural. Veure’l, tocar-lo o fins i tot creuar-s’hi s’associa amb la mort o amb un infortuni immediat. Així, Cha Kla transcendeix la figura d’un simple monstre per convertir-se en un símbol dels perills ocults dins la selva espessa, i de les pors que la cultura tailandesa associa a la nit i a la màgia negra.
Kong Koi: el fantasma d’una cama
El mite de Phi Kong Koi (ผีกองกอย) està molt arrelat en el folklore de Tailàndia i Laos, i presenta moltes variants segons la regió. Més enllà de la seva figura saltarina, en algunes versions es descriu amb forma de simi petit o infant raquític, amb el ventre inflat, la pell fosca i moviments àgils. Hi ha qui afirma que la seva boca té forma de tub, com la d’un mosquit, detall que reforça la creença que xucla la sang dels viatgers mentre dormen en plena selva. Aquesta característica, unida al so repetitiu de “koi, koi, koi”, ha convertit aquest esperit en una barreja de depredador i vampir llegendari.​
En les tradicions locals, caminar descalç o deixar pertinences pel camí es considera una invitació al desastre, ja que es diu que qualsevol objecte trobat a la jungla podria “pertànyer” a Phi Kong Koi —retirar-lo suposa atraure la seva ira. Per a alguns grups ètnics, fins i tot, la llegenda estaria inspirada en l’existència d’antigues tribus nòmades (com els Sakai o Kha Ra Dae), de les quals es conten històries de canibalisme i emboscades a viatgers. Relats de monjos errants asseguren haver tingut trobades amb aquests éssers i sortir-ne il·lesos gràcies a la meditació i a la calma espiritual.​
Existeixen testimonis contemporanis de petjades estranyes o sons nocturns que s’atribueixen a Phi Kong Koi, alimentant la seva fama i mantenint viu el respecte —i la por— a aquest espectre que vigila els camins selvàtics del sud-est asiàtic.
Ma Bong: l’esperit del cavall i la traïció
Ma Bong (ผีม้าบ้อง), també conegut com Phi Ma Bong o simplement Phi Ma, és un dels fantasmes tailandesos amb un llegat profundament arrelat en les creences del poble Lanna, al nord de Tailàndia. La seva aparença varia segons els relats: alguns el descriuen amb la part inferior del cos d’un cavall i el tors humà masculí, mentre que d’altres el relaten com una figura meitat dona, meitat cavall, que atrau joves per després fer-los mal. Una constant en totes les versions és la seva relació amb els cavalls, manifestant-se sovint amb renills i sons de peülles, deixant petjades misterioses que desapareixen sense explicació.
Una història popular explica com dos amics solien sortir junts de nit; en un moment, un d’ells es va allunyar i fou descobert llepant el cap sec d’un búfal. Després de la intervenció d’un monjo amb bitxo picant, l’amic va fugir i el primer es va transformar en Ma Bong, encarnant un esperit turmentat amb cos meitat cavall. Hi ha testimonis d’albiraments del Ma Bong en llocs com Phrae i Tak, generalment durant una nit específica del calendari budista, on apareix com un cavall gran sense genet, de vegades associat a antics guerrers i camins rurals, especialment prop del riu Ping, a Chiang Mai. La seva aparició és un fenomen que barreja temor i respecte, i persisteix en la cultura popular, fins i tot representat en drames televisius tailandesos recents.
Il·lustració de Krasue, esperit femení nocturn del folklore del sud-est asiàtic. Obra de Xavier Romero-Frias (2012), basada en els relats tradicionals de fantasmes tailandesos.
Phi Krasue: terror visceral
Phi Krasue (กระสือ) és un dels fantasmes tailandesos femenins més aterridors i emblemàtics del folklore tailandès i del sud-est asiàtic, amb variants també a Cambodja i Laos. Se la descriu com un cap flotant de dona jove i bella, del coll de la qual pengen els seus òrgans interns —l’estómac, els intestins, sovint el cor i d’altres— balancejant-se mentre vaga per la nit. La seva part inferior del cos és invisible o inexistent, de manera que es desplaça flotant just per sobre del terra, deixant un halo lluminós que recorda un foc follet, atribuït en explicacions modernes a la presència de gasos naturals com el metà en zones pantanoses.
Segons la llegenda, Krasue és una dona maleïda o víctima de màgia negra que, per alguna transgressió en vida, va quedar condemnada a aquesta forma grotesca i famolenca. Hi ha relats que vinculen el seu origen a una princesa khmer, cremada a la foguera però protegida per un encanteri que va salvar el seu cap i els seus òrgans. Durant la nit, Krasue busca sang fresca i carn per satisfer el seu apetit voraç, atacant animals i, ocasionalment, humans. Durant el dia, s’amaga sota forma humana, habitualment amb un aspecte pàl·lid i esgotat.
Aquest esperit està tradicionalment acompanyat per Krahang, una figura masculina que vola amb cabassos d’arròs i té comportaments igualment sinistres. La llegenda de Krasue continua viva en la cultura tailandesa, combinant advertiments morals, supersticions i relats d’encontres aterridors que han persistit generació rere generació. Avui dia, la seva influència s’estén també al cinema i a la cultura popular, on continua evocant la por i el respecte envers allò invisible i inexplicable.
Un xoc de folklore
L’univers dels fantasmes tailandesos és vast. Hi ha esperits que cuiden arbres (Nang Mai), rius, muntanyes i cases abandonades. A les ciutats s’honra Phra Suea Mueang, guardià de l’ordre local i de la prosperitat. En cada temple o cantonada no hi falten les spirit houses, petites morades on es deixen flors, fruites o encens.
Més que por, allò que es cultiva és respecte: una manera de reconèixer que allò visible i allò invisible conviuen en el mateix espai. Allò espiritual no s’imagina lluny, sinó que respira dins del món quotidià.
Caminar pels senders rurals de Tailàndia és sentir que l’aire murmura. Les ombres semblen tenir memòria. Cada pedra pot guardar una història i cada brisa, un nom. Aquí els fantasmes no busquen espantar: busquen ser reconeguts. En aquesta frontera subtil entre la por i la veneració es revela una cultura que escolta fins i tot el silenci.
